Una oportunitat de veure aquesta amb un equip de luxe: els titellaires Eudald Ferré, que signa la direcció, i Pepus Serrat, que l’acompanya amb la tècnica.
Una obra que d’alguna manera resumeix els seus anys de pràctica titellaire i que ha resultat ser prou divertida com perquè s’atreveixi a recomanar-la.
Es recomana comprar les entrades a Atrápalo aquí, pel descompte que hi ha . Com que l’aforament és reduït, quan abans es treguin, millor.
S’ha dit de l’espectacle:
L’obra és en si innovadora en perseguir un objectiu diversificat: per una banda, vol il·lustrar-nos sobre els orígens del titella, per altra banda, vol captivar al públic amb rutines divertides on la ficció ens porta a allunyar-nos de la realitat, i allò tan irreal passa a ser creïble. La combinació del riure i l’irreal pot desenvolupar una reacció al públic de caràcter catàrtic i sanador.
En l’espectacle, en Toni recupera els titelles utilitzats en altres espectacles per a donar-los un nou espai de joc i vida. És interessant destacar aquest punt de reutilització de materials, ja que entronca en la tradició més clàssica del titella de guant, on els personatges persisteixen i les històries són les que es van modificant. Així doncs, ens ha rescatat en Malic, tot un heroi de la Barcelona de finals del segle XX, qui va tenir un teatre amb el seu nom al barri del Born de Barcelona, Teatre Malic. Acompanyen al Malic els altres personatges fets per Mariona Masgrau. Apareix, també, un doble del mateix Toni, fet per Martí Doy. Amb aquest personatge ens introdueix el tema del titellaire i el seu doble. Dona peu al fet de la duplicitat, la necessitat de la projecció i d’identificació en l’altre tant pel públic com pel propi titellaire, creant així, mons paral·lels on emmirallar-nos.
(Núria Mestres a Putxinel·li el novembre de 2022 -veure aquí tot l’article)
…En efecto: si abriéramos la cabeza de Toni, veríamos que está llena de dobles y de espejos que le permiten ponerse en la piel de sus criaturas y ver a través de sus ojos al mismo titiritero que les ha tocado en suerte, con todos sus defectos, miserias y humanas debilidades, para ver si le dan un empujoncito y lo redimen de su baja rendición escénica. Asimismo, al ponerse en el pellejo de los títeres, nos muestra la historia secreta de estos, a través de una génesis sólo conocida por ellos mismos, es decir, su historia secreta, en la que aparecen como seres primigenios creadores de mundos, culturas y civilizaciones.
¿Qué somos entonces los humanos? Meros esclavos de estos seres primordiales que nacieron libres y creadores, y que fueron condenados por los dioses arcaicos a vivir sometidos, atados a sus hilos, guantes y varillas. Eso es lo que desvela Rumbau al cruzar el espejo de los títeres e inmiscuirse en sus intimidades más secretas.
… A través de su conferencia y de una brillante secuencia de teatro de sombras, el titiritero parlanchín nos va revelando todos estos secretos mientras nos muestra las caras dobles y ocultas de estas criaturas llamadas marionetas. Sin mencionarlos, el autor juega con unos espejos invisibles que se dejan intuir si aplicamos una mirada oblicua a lo que vemos en el escenario. De entrada, los dos títeres que son sus dobles, puros espejos que podríamos llamar de la alteridad: reflejos del titiritero con vida propia. Lo cuestionan o incluso se alían entre sí para torearlo y darle una estocada que, lejos de matarlo, salva al titiritero de su desastre.
(Conrado Domínguez, a Titeresante el novembre de 2022, veure aquí tot l’article.)
No hay comentarios:
Publicar un comentario