El Museu de sa Jugueta i el Museu de la Porciúncula. Visita a Palma de Mallorca

Val la pena aprofitar els viatges que l’atzar titellaire ens marca per visitar aquells llocs que s’escapen de les rutes turístiques més habituals i que, en canvi, tenen un interès majúscul pels qui ens dediquem a aquests temes de la figuració desdoblada. Palma de Mallorca, ciutat turística per excel·lència, seu recent del Festival Internacional de Teatre de Teresetes que hem anat ressenyant a Putxinel·li (veure aquí), ens ha obert algunes de les seves pàgines més entranyables conduïts pels amics autòctons que ens han fet de guies (cal esmentar aquí a Jordi Alomar i a Aina Gimeno). 

El Museu de sa Jugueta.

Situat al bell mig de la part antiga de Palma, concretament al carrer de la Campana número 7, aquest museu magníficament instal·lat en una casa noble de dos pisos reuneix la col·lecció privada d’Antoni Roig Clar, “iniciada a Barcelona l’any 1975, ciutat on cursava els seus estudis universitaris de Belles Arts i Magisteri”, tal com ens diu el text introductori a la seva pàgina web. Una col·lecció enriquida per diverses donacions particulars i que actualment compta amb unes set mil peces, tres mil de les quals són les que s’exposen al Museu.

Tramvia de llauna.

Considerat com un dels millors d’Espanya, el Museu compte amb un bar a la planta baixa on s’hi realitzen múltiples activitats, algunes relacionades amb el món dels nens i dels joguets, i d’altres amb el món de la nit i de la música local. 

Citem encara les paraules d’introducció del Museu, que ens situen de ple en la temàtica que ens interessa: “Aquestes juguetes són autèntiques supervivents. La vida útil d’aquests objectes sol ser molt curta. El vuitanta per cent de juguetes es trenquen durant els primers dies de jugar-hi o s’arraconen fins que són llençades. Aquestes encara perduren i són testimoni d’altres temps, altres mons. Les juguetes són el mirall de la societat, són el món en petit, una microhistòria on es reflecteix la tecnologia, el disseny i els valors socials, pedagògics i estètics de cada moment històric.” 

Perfecte definició de la joguina, que ens aproxima a aquest concepte de museu personal que busca explicar no tant una època, sinó un canvi constant d’època, que és allà on la Història ens ha col·locat a tots plegats. És la societat burgesa del XIX la que inicià la proliferació i ben aviat democratització de la jugueta, la qual ha viscut una evolució tan trepidant com ho ha estat la de la pròpia societat que la generava. Pocs moments de la història, per no dir-ne cap, han viscut aquesta acceleració vertiginosa dels gustos, de les tècniques, dels materials, i de la mateixa vivència i concepte del temps necessari per jugar o simplement per viure. En aquest sentit, visitar el Museu de Sa Jugueta ens permet veure aquesta evolució reflectida en els mil objectes de tota mena fets per jugar, en les nines o pepes, en els teatrins de paper o els teatrets de titelles casolans...

Veiem com els materials van canviant, i com l’ús que es va fer durant una llarguíssima època del llautó o del ferro, ara estarien completament prohibits per les restrictives legislacions protectores de la infància. Veurem també com la fusta, l’acer i el cartró es van combinant fins que el plàstic omnipresent comença a substituir aquells nobles materials. La part dedicada al Mecano, que tan bé il·lustra la mentalitat mecanicista i constructora de la primera gran revolució industrial, ens meravella als ulls d’avui, per la seva ingenuïtat que ens parla d’un món sòlid i segur, avui completament diluït pel triomf de la velocitat, la física quàntica, l'electrònica i els nous sistemes de comunicació i transport. Un joc, el del Mecano, el qual els de la meva generació encara hi jugàvem de petits.

El temps lent dels viatges transatlàntics en vaixell es reflecteix en aquests jocs que necessiten una pulsió tranquil·la, com els cavalls de cartró que permeten cavalcar amb la imaginació, o els teatrins de fusta i paper, que requereixen hores de muntatge i ús, tan lluny dels rapidíssim jocs d’ordinador dels nens d’ara, cada vegada més miniaturats i veloços en les seves aplicacions als mòbils.

Pessebre miniatura en un televisor de joguet.

Totes aquestes reflexions ens venen quan anem seguint les diverses seccions del Museu. Impressionants són els tres retaules d’església fets per a “jugar a capellans”, amb els seus altars, ciris, sants, ornaments, més les figures dels oficiants i els escolans. Segurament fets pels nens que creixien  ja condicionats envers aquesta vocació.

Retaule.

Els teatrets de titelles exhibits són realment d’una gran qualitat, amb unes teresetes d’alt nivell que mostren els múltiples personatges de la tradició, sense escamotejar els més incòmodes per a l’actual correcció infantil, com són la Mort o els Diables de tota mena. Hi ha també autòmats, preciosos cotxes de llauna, miniatures que reprodueixen escenes domèstiques, com la fantàstica secció dedicada als quartos de bany. 

Un capítol apart el constitueix la paret dedicada a les pepes. N’hi ha de tota mida i condició, gegants i minúscules, i al centre d’aquest ric panell, brilla la composició feta per mostrar-nos la idea d’una “Clínica de Pepes”, aquests establiments tan importants i antigament tan necessaris, quan les juguetes es feien durar i les persones grans reciclaven les nines per oferir-les a les noves generacions que empenyien a casa. Avui, a penes en queden uns quants. En articles anteriors hem comptabilitzat alguns, com l’Hospital de Bonecas de Lisboa, o la Policlínica de Nines que encara existeix a Barcelona, de la que aviat ens en farem ressò. 

Potser el més interessant d’aquest Museu de sa Jugueta, tan ric de peces i èpoques, sigui el gust amb el que aquestes estan exposades. La refinada cura estètica en la tria i la composició dels conjunts li afegeix un alt valor artístic, que converteix la seva visita en un vertader plaer.

El Museu de la Porciúncula.

Si sortim de la ciutat en direcció a l’aeroport, tocant a la Platja de Palma, trobarem un important centre franciscà que consta d’una residència per a frares, una església, una escola i un museu. Es diu La Porciúncula. Un nom estrany pels profans, com ho va ser per a mi en un primer antuvi, però ben conegut pels entesos en les coses de l’Església, ja que ens diu que ens trobem en un important centre franciscà –la Porciúncula és el nom de la petita capella que hi ha al centre de la Basílica de Santa Maria dels Àngels, en la ‘frazione’ de Santa Maria degli Angeli, del municipi d’Assís, lloc on començà el moviment franciscà i on morí Sant Francesc–, el cor del qual és l’església Nostra Senyora dels Àngels de la Porciúncula, un edifici força espectacular de l’arquitectura religiosa contemporània, construïda entre 1964 i 1968, i promoguda per Fra Antoni Bauzà Gayà segons projecte de l’arquitecte Josep Ferragut Pou (1912-1968). 

Es tracta d’una obra força impactant, feta de formigó i ferro per a les nervadures, de vidre i plom pels vitralls, i de fusta i bronze per l’interior. De planta ovalada, configura un espai interior ampli i agradable, d’una sonoritat segons sembla exquisida –s’hi fan molts concerts–, majestuós però alegre i acollidor. 

La idea circular i l’altar situat quasi bé al centre, ens parla de l’esperit democràtic i igualitari del pensament franciscà. Però potser el més agradable i seductor sigui la llum tamisada pels grans vitralls que quasi bé envolten les parets i part del sostre del temple: dissenyades per Juan. B. Castro i fabricades per la casa Vidrierías del Arte, de Bilbao, constitueixen una superfície lluminosa de 600 metres quadrats amb una temàtica figurativa típicament franciscana: el germà sol, la germana aigua, la germana terra, les plantes, la Mort, Dante Alighieri, la lluna i les estrelles, l’aire, el vent, el germà foc, Ramon Llull... Una vertadera simfonia simbòlica i lumínica de l’univers cristià vist sota la mirada de Sant Francesc. Dóna gust seure en un dels seients de fusta del cor i deixar-se embolcallar per aquesta barreja de llum, colors i símbols, que ens situen al cor d’un univers profundament proper i mediterrani. 

Però allò que a nosaltres més en excita, en quant a titellaires i ‘flaneurs’ de les singularitats objectuals i de la figuració desdoblada per extensió, és sens dubte el Museu. Un museu constituït a la manera dels d’abans, és a dir, per una acumulació de peces reunides per l’atzar i per l’afany col·leccionista, i ordenades segons criteris generals de les ciències humanístiques. Definit com museu arqueològic, etnològic i numismàtic, entenent aquests adjectius en el seu sentit més ampli, es pot dir que en ell hi cap tot. El pinyol del museu està format per tres sales on s’hi reuneixen unes vint mil peces, algunes d’un gran valor, obra d'una tasca de recerca i de catalogació de Fra Joan Llabrés Ramis, autor del llibre ‘Els nostres arts i oficis d'antany’. 

Fundat el 1971, hi destaquen la col·lecció d’àmfores, les troballes arqueològiques de diferents jaciments de l’illa, com el de Ca na Vidriera, ceràmica popular com els siurells o els santets de fang policromat, les pedres de llançament per a les fones, l’arma per excel·lència de l’illa en els temps antics, així com estris relacionats amb els diferents oficis tradicionals. Jo distingiria, però, algunes peces que ens van semblar força singulars: per exemple, un cap reduït de la tribu dels Shuar, més coneguts amb el nom de Jíbars, de determinades zones de l’Amazònia i que es troba en una campana de vidre. 

Expressió d’una manera exòtica, altament possessiva però alhora clarivident d’entendre l’alteritat, els caps reduïts ens parlen de la fixació que hem tingut sempre per les cares i els caps dels altres, especialment dels nostres enemics, la possessió dels quals ens ajuda a completar la nostra identitat. El sentit màgic del ritual de reduir el cap d’una persona amb la que s’ha lluitat –i que per tant considerem radicalment diferent a nosaltres– significa admetre la necessitat de posseir la seva força, energia i identitat un cop mort. Una consideració en certa manera sofisticada si la comparem amb l’actual tendència de tractar els enemics, en la guerra contemporània, com zeros a l’esquerra mancats d’interès i als quals se’ls hi ha eliminat qualsevol dignitat humana. 

Una màscara africana de doble cara, com és freqüent trobar en les cultures animistes del centre del continent negre, s’afegeix al cap reduït com una mostra d’entendre la dualitat intrínseca de l’ànima humana. 

També ens va impressionar la vitrina tota ella dedicada a una extraordinària col·lecció de puros, el nombre i la originalitat dels quals crec que superen als reunits al Museu Marés de Barcelona –provenen potser dels infinits fons del senyor Frederic Marés o són fruit de la curiositat antropològica i fumadora de Fra Joan Llabrés Ramis?–. Un fons que denota una sistemàtica recerca de tot allò que de rar i diferent existeix en el món dels cigars i del noble tabac, en una etapa anterior a la de la banal tot i que a vegades graciosa cigarreta. La vitrina ens parla d’un esperit de cosmopolitisme obert i burgès, que durant llargs períodes dels segles XIX i XX va caracteritzar bona part de la civilització europea i mundial més avançada –la que podríem associar al pensament d’un Stefan Zweig, per posar un nom emblemàtic– i que la Segona Guerra Mundial i l’onada del consumisme posterior han eliminat del mapa. 

En consonància amb els puros, cal esmentar les vitrines dedicades a diverses col·leccions de bitllets de diferents monedes nacionals, d’una riquesa iconogràfica de gran valor, i que ens parlen dels llargs viatges en tren i en vaixell per països que avui a penes apareixen dibuixats al mapa. 

El Museu destaca, com també assenyalàvem del de sa Jugueta, per l’exquisit gust a l’hora de posar en harmonia aquest material tan bigarrat i dispar, amb composicions que adquireixen la categoria artística i antropològica d’un mena de ‘gabinet de curiositats’ universal i alhora del segle XX. Indica el desig del seu fundador, el frare Llabrés Ramis, d’obrir la mentalitat illenca dels alumnes de l’escola dels franciscans als grans horitzons mundials, cosa que sens dubte va aconseguir amb escreix.

Ara bé, al costat de les tres sales esmentades, pinyol essencial del Museu, el visitant que hi entra es veu obligat a travessar uns corredors que tenen  igualment funció expositiva. I quina va ser la nostra sorpresa en veure que la seva temàtica no era altra que una profunda reflexió sobre el fenomen turístic, l’element etnològic essencial que ha transformat, per a bé i per a mal, l’illa de Mallorca i les Balears. És a dir, que l’ull antropòleg de la Porciúncula compleix amb el requisit bàsic de qualsevol escola de pensament: conèixer-se a si mateix. Ja que això és el que fan els panells que mostren l’evolució del turisme a ses illes. 

Ens vam assabentar així que va ser Manuel Fraga qui va iniciar la companya per convertir Mallorca en el destí obligatori per als viatges de noces dels recent casats espanyols. Pas a pas, els panells expositius ens van conduint per la història moderna de la illa fins arribar a l’actualitat i mostrar la crua realitat d’un fenomen sense control, el turisme, avui la indústria més important del món, que posa en qüestió la sostenibilitat d’una societat petita com és la mallorquina. 

Aquesta mostra d’autoconsciència ens va impressionar per la intel·ligència que denotava el seu plantejament, purament expositiu, el qual generava les necessàries interrogacions sense haver-les d’explicitar, llevat de l’últim panell, que posava punt i final al diacrònic i dramàtic recorregut. Admirable!

Sa Llotja i els miralls de Rebecca Horn.

Volia conèixer aquest edifici emblemàtic de Palma, una joia gòtica dedicada a l’art del comerç –en efecte, un gran àngel custodi de la mercaderia es troba al timpà del portal major de la façana de llevant, damunt dels dos arcs units per un mainell (recomano la lectura de l’entrada a la Viquipèdia dedicada a aquest edifici,per la riquesa i l'exotisme del llenguatge tècnic emprat)–, obra de l’arquitecte i escultor mallorquí Guillem Sagrera (1426-1447), que va servir d’inspiració per a la llotja de València i d’altres edificis de la Corona d’Aragó, com part del Castel Nuovo de Nàpols, obra també de Guillem Sagrera. 

Però l’interès de la visita, ja prou condicionada per l’impacte potent de les tres naus de la mateixa alçària separades per aquelles sis columnes helicoïdals primes sense capitell, d’una bellesa espatarrant, va augmentar els seus enters en descobrir la instal·lació que hi havia de l’artista alemanya Rebecca Horn, feta expressament per a la Llotja, titulada “Cor en brases”. 

Un conjunt escultòric fet de llums, calaveres i miralls en moviment que proposa al visitant entrar en relació amb la seva dualitat interior, ‘entre el seu propi ser i l’ànima’, segons resa el text de l’artista. Miralls giratoris que mostren i projecten diferents imatges d’allò que tots som –calaveres extretes del subsòl de Nàpols, lloc on existeix encara el culte soterrani a les ànimes del purgatori–, i que al centre de l’espai projecte els curiosos que hi posen el cap a 25 metres d’alçada, en un desdoblament infinit de la realitat. 

La instal·lació es completa amb el so ambiental de Hayden Chisholm, que ha composat per a l’ocasió una banda sonora de música microtonal, segons explica el músic, creada per "les imatges mentals que li proporcionà l'espai com a diàleg de la veu musical amb l'obra", i que convida a "descobrir l'espai, escoltar la música, observar els miralls i contemplar allò que es veu". 

Una coincidència afortunada, aquesta exposició, amb el Festival de Teresetes, que tot i pertànyer a móns culturals diferents, comparteixen el mateix univers de la figura desdoblada, en el cas dels titelles per la manipulació dels ninots, de les imatges i de les ombres, en el cas de l’artista visual, per la multiplicació a través dels miralls que porten a la reflexió física i mental. 

La Seu, l’arbre dels sants i beats de Mallorca i la pol·linització turística.

Per acabar aquest passeig per la ciutat de Palma, no ens queda més remei que anar a la seva Catedral, font de meravelles artístiques inesgotables, no sols arquitectòniques, sinó també de creadors moderns i contemporanis, com són els penjolls ornamentals del genial Gaudí damunt l’altar major, d’una fantasia brillant i joiosa, o la no menys brillant intervenció del pintor Miquel Barceló, que dialoga amb l’arquitecte de Reus. 

Però ens detindrem nosaltres en una de les capelles on s’alça un curiós arbre de ferro, obra de Jaume Falconer i d’alt contingut simbòlic, amb set arrels en la part de sota, i set pisos de branques que configuren l’arbre superior, en disposició no simètrica per deixar en llibertat aquest espai de creixement. En l’arbre pengen trenta tres cercles: vint-i-nou amb el mateix diàmetre, corresponents als sants actuals i futurs (emtre ells hi ha Ramon Llull), i tres cercles més que coronen l’arbre i que representa la Santíssima Trinitat de Pare, Fill i Esperit Sant. Un cercle blanc a la base indica l’Eucaristia. 

L’obra, dotada de poca il·luminació i deixada una mica de banda, em va semblar una manera potent i sintètica d’expressar la realitat històrica i antropològica de les poblacions del món, dotades d’unes arrels i obrint-se a l’espai i al futur amb un cert ordre de la simbologia esotèrica, i a la manera dels arbres, aquests éssers intel·ligents que basen la seva reproducció en l’intercanvi pol·linitzador. Un futur fecund i pròsper, el del bosc mallorquí, si tenim en compte que el turisme, i especialment el que es deixa caure per quedar-se, no deixa de ser el corresponent humà al fenomen de la pol·linització vegetal -com el cas de Rebecca Horn, assídua de Pollença i admiradora de Ramon Llull, bé ens demostra. Curioses paradoxes de l’esdevenir...