El passat dia 7 de maig, a les 20h, va tenir lloc a l'Escola Superior d'Art Dramàtic Illes Balears, a Palma de Mallorca, la presentació del llibre 'Rutes de Putxinel·li. Titelles i Ciutats d'Europa'. L'acte, inscrit dins de les activitats complementàries del Festival Internacional de Teatre de Teresetes, va ser conduït per l'escriptor Gabriel Janer Manila, referència intel·lectual de les Balears i un dels més profunds
coneixedors del món del teatre popular i de titelles, tant de les illes com de
tot Europa. Un verdader honor per a l'autor d'aquestes Rutes. S'ha de tenir en compte que Janer Manila va ser un gran defensor del tereseter Antoni Faidella, sent l'autor del pròleg que encapçala l'entranyable llibre sobre la vida d'Antoni Faidella escrit per la seva filla Joaquima i que es titula: 'Empentes i sotracs de la vida privada i artística d'Antoni Faidella Colea, creador dels Titelles Els Tres Tranquils'. Un llibre del que en aquestes Rutes n'haurem de parlar aviat.
Reproduïm a
continuació el text que Janer Manila va escriure per a la presentació i que ens
ha cedit per a ser publicat en aquest bloc.
Gabriel Haner Manila i Toni Rumbau. Foto manu mielniezuk (Diari de Mallorca) |
"Tenia deu anys quan vaig veure el primer espectacle de
titelles, així comença el missatge que, per al dia mundial del titella, ha
escrit Behrooz Gharibpour, prestigiós titellaire nascut al Kurdistan iranià. Tenia
deu anys, ens diu, en descobrir la fascinació que provoquen aquestes figures de
fusta i cartó, sovint cridaneres, disposades a barallar-se a garrotades. Després
vaig pensar, diu, que des de fa segles fan servir la comèdia, el sarcasme i la
burla amb la intenció de provocar un somriure sobre els llavis de milers de
nins, paralitzats per la por, la guerra, la violència, la pobresa.
He de contar que
tenia poc menys de deu anys quan vaig veure el primer espectacle de titelles.
Fou l’horabaixa d’un dissabte d’octubre al meu poble del Pla de Mallorca.
Perquè era el dia de la fira havia arribat un teatre ambulant. Era el teatre de
fustes i lones d’Antoni Faidella que, vingut de Catalunya, recorria els pobles
de l’illa alhora que fugia dels estralls de la dura postguerra. Joaquima
Faidella, la seva filla, ha narrat els drames del petit teatre durant la
guerra: la mort de la germana, en caure’ls una bomba sobre la barraca, la
misèria i la fam que el menaren a fer espardenyes per encàrrec amb la lona del
teatre... Podria dir que aquell dia també vaig descobrir la màgia dels pobres
titelles, i una bellesa feta de poètiques diverses, de llenguatges poderosos. I
vaig seguir les desventures del Pericu, el ball dels putxinel·lis, el joc de
bastonades, les malifetes del dimoni...
Amb els anys he
vist altres representacions i n’he viscut experiències seductores. Record ara
uns espectacles de marionetes a la fira del Ram, a començaments dels anys
cinquanta del segle passat, i al Principal de Palma, el gran teatre dels
Piccoli di Podrecca, una companyia mítica que passà per Mallorca després de la
Segona Gran Guerra de retorn a Itàlia des d’Amèrica, després d’anys d’exili. He acudit a la crida dels teatres del món de
Charleville-Méziers no sé quantes vegades i a aquella capital de les Ardennes he format part del consell assessor del
CIELJ, centre per a la investigació en el camp de literatura infantil i juvenil
vinculat a l’Institut International de
la Marionette. En una ocasió, en plena guerra de Sarajevo, una de les
companyies invitades havia d’arribar d’aquella ciutat bosniana i no li
permetien sortir del país. Varen comparèixer el darrer dia i, finalment, pogueren
mostrar el seu treball. Abans de començar, el director s’adreçà al públic i va
dir: “Hem representat aquest espectacle en un país en guerra: l’hem portat a
les escoles, als orfenats, als hospitals, als asils... Si ha aconseguit fer
néixer un somriure en la mirada dels nins que l’han vist, ens donam per
satisfets”. I em féu pensar en una escena d’ Els quatre-cents cops, de la pel·lícula de François Truffaut
enregistrada al teatre de titelles dels jardins del Louxembourg de París: les
mirades dels nins mentre assisteixen a la representació de Le petit chaperon rouge. No hi ha res més bell que la mirada d’un
nin extasiat davant un espectacle de titelles. Vaig assistir a l’estrena de Mori el Merma, l’espectacle de Joan
Baixas amb els ninots que Joan Miró havia construït, tot inspirant-se amb Ubú Roi, d’Alfred Jarry. He visitat els
museus de Lisboa, de Torí, de Palerm... Podeu imaginar-vos l’emoció que em
produeix tenir a les mans el llibre de Toni Rumbau que em retorna a aquells
indrets –terra de meravelles-, on he gaudit de la màgia dels putxinel·lis. De fer i desfer senders de putxinel·lis,
es deia el llibre, quasi un poemari, en què Joan Baixas contava la seva
experiència de titellaire. Joan Brossa, el poeta, el mag, hi deia: “On que
actuïn, Pierrot i Colombina fan malbé les mentides, i la comèdia s’inflama
encara que els ulls dels titelles siguin botons”. Milers de titelles... amb
l’esperança de provocar un somriure.
Toni Rumbau i Gabriel Janer Manila. Fotografia de Giulia Poltronieri. |
Llegir el llibre de Toni Rumbau Rutes de Putxinel·li és com travessar a l’altre banda del mirall i
trobar-te amb la gran família dels Putxinel·lis. De la mà de l’autor aniràs de
ciutat en ciutat, des de Lyon a Lisboa, des de Nàpols a Damasc, des de Praga a
Granada... I et deixaràs fascinar perquè miraràs a través dels seus ulls la
gran meravella dels titelles, el món fascinant dels titelles populars que
habiten o habitaren a aquelles grans ciutats. Personatges que constitueixen
mites petits, del carrer perquè són del poble, perquè són lliures, però
arrelats en els teixits de les ciutats, lligats al fil de la vida, com aquesta
marioneta del museu de Palerm que apareix a la portada del llibre.
Toni Rumbau, conegut titellaire, fundador de la companyia
La Fanfarra (1976), del Teatre Malic (1984-2002), ens ofereix un llibre
admirable, vigorós, fruit de la saviesa i de l’entusiasme. Diu, tot just a les
primeres línies: “Una ombra m’ha
acompanyat durant aquestes Rutes: la d’en Putxinel·li. Un titella que és
d’aquí, de Barcelona, però que és també de cada lloc on hem anat. L’ombra d’una
veu, d’una idea i d’una ànima polimorfa i contradictòria però plena de foc. Una
ànima, per tant, explosiva, carregada d’energia i d’una vitalitat inesgotable.
Hem viatjat junts i hem xerrat pels descosits als bars i a les tavernes. Però
també m’ha acompanyat en els llargs silencis de les ciutats, quan els carrers
es tanquen i t’obliguen a romandre en el buit. Llavors, Putxinel·li destaca per
la seva condició buida: és un zero que et fa companyia, i quan més zero és, més
t’acompanya, i més coses et fa comprendre”.
I, poc més endavant, en la presentació, diu:
“Per fi apareixen. Ninots de
fusta plens de vida que parlen amb veu estrident. Els espectadors s’hi senten
reflectits i esclaten les rialles. Parlen alt i fort, i diuen disbarats al
costat de veritats com a punys. La gentada, amb les quatre monedes que es
treuen de les butxaques, recompensa la veu que ha dilatat el temps i els ha
obert un espai, el suficient per trencar l’ordre de les correccions socials i
per omplir la plaça de gestos, idees i sensacions: fragments desdibuixats però
reals de les seves pròpies vides”.
“A les places i als mercats d’Europa,
durant segles s’han obert aquests espais on es donava una mercaderia que els
titellaires portaven de ciutat en ciutat. En el seu recorregut, recollien les
històries que després oferiran als públics diversos, històries que altres
titellaires al seu torn pescaven al vol i oferien a les clienteles d’altres
països”
La comunicació oral. La ficció transita a través d’una
veu.
Drac de na Coca, Ajuntament de Palma |
El llibre, us ho assegur, és ple de moments màgics. A Lisboa
amb don Roberto, i Camöes, i Pessoa, i la revolució dels clavells, i el vinho
verde... I a Nàpols. “Aquí va néixer
Pulcinella”, se’ns diu. I el culte a les ànimes del purgatori. Sota
l’asfalt i les llambordes de la ciutat, les clavegueres són plenes d’ànimes. Si
les escoltes, potser et diran el número que serà premiat a la rifa de Nadal.
Pulcinella resa a San Genaro. I sirenes.
I el museu d’Acerra, al nord de la ciutat.
Seguim en terra de volcans. L’Etna, el major volcà en actiu d’Europa. A Palerm, el
Museu Internacional de la Marioneta. Conec aquest museu i l’estada que hi fa
Toni Rumbau, contada al llibre, torna a produir-me la fascinació que em produí
quan vaig visitar-lo.
I Venècia: La màscara de Pantalone, el vell avariciós i
doner, ric i poderós, figura ridícula de la Comèdia de l’Art que vol casar-se
amb Colombina, jove i bella. Mai no oblidaré una representació d’ Arlecchino servitore di dui padroni que
vaig veure representat pel Piccolo de Milano en una placeta de Venècia, entre
canals. La direcció era de Giorgio Strehler i interpretava l’arlequí Ferruccio
Soleri.
El viatge de Toni Rumbau ens mena a Praga, als vells
teatres de titelles de Bohèmia, sovint itinerants. A Copenhaguen, a Bucarest, a
Munic, a Amsterdam, Londres, París, Lió, Barcelona –Vergés, Tozer, Anglés,
Didó-, a Madrid i les fascinants teories de Gonzalo Cañas sobre l’evolució de
Don Cristóbal: “Las malas palabras
adquieren ingenuidad y frescura dichas por muñecos que miman el encanto de esta
viejísima farsa rural. Llenemos el teatro de espigas frescas, debajo de las
cuales vayan palabrotas que luchen en la escena con el tedio y la vulgaridad a
que la tenemos condenada, y saludemos hoy en la “Tanumba” a don Cristóbal el
andaluz, primo del Bululú gallego y cuñado de la tía Norica de Cádiz; hermano
de Monsieur Guiñol, de París, y tío de don Arlequín, de Bérgamo, como a uno de
los personajes donde sigue pura la vieja esencia del teatro”. Federico
García Lorca Retablillo de Don Cristóbal.
I, després d’Europa, Istambul, Beirut, Damasc, El
Caire...
Figuretes articulades construïdes per Antoni Faidella. Museu de sa Jugueta, Palma. |
Passen les pàgines i els llenguatges dels titelles
arriben a corprendre’ns. Mentre llegim el llibre ens hem construït un imaginari
que inquieta fet de ciutats i personatges enigmàtics. Construïts amb materials
pobres, efímers. Us recordau de l’inici del Pinocchio? Hi havia una vegada... /
Un rei...?, dram tot d’una els meus petits lectors. / No, estimats, us haveu
equivocat, aquesta vegada no era un rei. Aquesta vegada era un tros de fusta.
Un tros de fusta que havien de cremar. Pinocchio ens anuncia que de qualsevol
cosa, inservible i inútil, se’n pot treure un inesperat prodigi.
Paga la pena de llegir en profunditat aquest llibre, i
detenir-nos a cada lloc i admirar-nos de cada personatge, de les seves
múltiples metamorfosis.
Llegiu aquest llibre i viatjau a les ciutats de què parla.
Trescau-les amb afany, les Rutes de
Putxinel·li. Els camins són diversos i a vegades es perden en un bosc
espès, en un mar tumultuós. Son un viatge a l’interior de l’antiga saviesa, a
l’emoció de veure que els homes i les dones s’enamoren, es barallen, s’alegren,
s’inquieten, es peguen bastonades o es canten corrandes d’amor. Un viatge a
l’imaginari de les ciutats de les quals, tot fent camí, Toni Rumbau ha extret la
metàfora de la condició humana, de l’home tanmateix manipulat per mitjà d’uns fils
invisibles.
Ens hi diu que en totes les cultures el titella ha
condensat els interrogants que fonamenten l’existència humana: l’origen de la
vida, sobre la mort, sobre les relacions entre el visible i l’invisible.
legiu aquest llibre. Us hi divertireu. I fareu al costat
de Putxinel·li el camí que mena als territoris de la imaginació."
No hay comentarios:
Publicar un comentario