Els Gegants de Mistretta: dos pupi de mides descomunals

Parlant fa pocs dies amb Xavier Codormí, director de la Casa dels Entremesos (on habiten bona part dels gegants de la ciutat de Barcelona) i una de les persones que més saben a casa nostra sobre el món dels gegants, em vaig assabentar de l’existència d’una tradició gegantera a la ciutat de Mistretta, a Sicília, que no coneixia en absolut. Donat que Sicília és una terra rica en iconografia animada, com ho testimonia la riquíssima tradició titellaire dels pupi (veure aquí articles d’aquest bloc dedicats a Palermo i als pupi), vaig pensar que valia la pena informar-me una mica més sobre el tema.

I quina va ser la meva sorpresa en descobrir que els gegants esmentats d’aquesta ciutat del nord de la illa, de 5.000 habitants situada a la província de Messina (pitgeu aquí per a més informació), tenien l’aspecte de dos pupi descomunals, portats d’una manera força peculiar, amb els dos portadors a la vista. 

Són en realitat Cronos i Mitia (veure aquí), dos guerrers d’ambdós sexes d’evocació mitològica  que fan referència als orígens de la ciutat (segons la llegenda, els seus ossos gegantescos es van trobar al costat de la imatge de la Verge Maria, en una cova, com a suposats custodis de Maria) i que a principis de setembre surten de l’església del cementiri per iniciar una cercavila per tota la ciutat. 

El més interessant és descobrir com aquests grans titelles de carrer, l’origen dels quals es remunta a finals del segle XVIII, podrien ser considerats, pel seu aspecte, com dos grans pupi, nascuts en una època que se suposa deuria ser la mateixa en la que es començava a gestar l’Opera dei Pupi, que no va irrompre fins a la primera meitat del XIX. Una iconografia que trobem també a la zona de Bèlgica i Flandes, així com a Nàpols i Calàbria, zones totes elles profundament impregnades del folklore i la presència hispàniques.

El Museu de sa Jugueta i el Museu de la Porciúncula. Visita a Palma de Mallorca

Val la pena aprofitar els viatges que l’atzar titellaire ens marca per visitar aquells llocs que s’escapen de les rutes turístiques més habituals i que, en canvi, tenen un interès majúscul pels qui ens dediquem a aquests temes de la figuració desdoblada. Palma de Mallorca, ciutat turística per excel·lència, seu recent del Festival Internacional de Teatre de Teresetes que hem anat ressenyant a Putxinel·li (veure aquí), ens ha obert algunes de les seves pàgines més entranyables conduïts pels amics autòctons que ens han fet de guies (cal esmentar aquí a Jordi Alomar i a Aina Gimeno). 

El Museu de sa Jugueta.

Situat al bell mig de la part antiga de Palma, concretament al carrer de la Campana número 7, aquest museu magníficament instal·lat en una casa noble de dos pisos reuneix la col·lecció privada d’Antoni Roig Clar, “iniciada a Barcelona l’any 1975, ciutat on cursava els seus estudis universitaris de Belles Arts i Magisteri”, tal com ens diu el text introductori a la seva pàgina web. Una col·lecció enriquida per diverses donacions particulars i que actualment compta amb unes set mil peces, tres mil de les quals són les que s’exposen al Museu.

Tramvia de llauna.

Considerat com un dels millors d’Espanya, el Museu compte amb un bar a la planta baixa on s’hi realitzen múltiples activitats, algunes relacionades amb el món dels nens i dels joguets, i d’altres amb el món de la nit i de la música local. 

Citem encara les paraules d’introducció del Museu, que ens situen de ple en la temàtica que ens interessa: “Aquestes juguetes són autèntiques supervivents. La vida útil d’aquests objectes sol ser molt curta. El vuitanta per cent de juguetes es trenquen durant els primers dies de jugar-hi o s’arraconen fins que són llençades. Aquestes encara perduren i són testimoni d’altres temps, altres mons. Les juguetes són el mirall de la societat, són el món en petit, una microhistòria on es reflecteix la tecnologia, el disseny i els valors socials, pedagògics i estètics de cada moment històric.” 

Perfecte definició de la joguina, que ens aproxima a aquest concepte de museu personal que busca explicar no tant una època, sinó un canvi constant d’època, que és allà on la Història ens ha col·locat a tots plegats. És la societat burgesa del XIX la que inicià la proliferació i ben aviat democratització de la jugueta, la qual ha viscut una evolució tan trepidant com ho ha estat la de la pròpia societat que la generava. Pocs moments de la història, per no dir-ne cap, han viscut aquesta acceleració vertiginosa dels gustos, de les tècniques, dels materials, i de la mateixa vivència i concepte del temps necessari per jugar o simplement per viure. En aquest sentit, visitar el Museu de Sa Jugueta ens permet veure aquesta evolució reflectida en els mil objectes de tota mena fets per jugar, en les nines o pepes, en els teatrins de paper o els teatrets de titelles casolans...

Veiem com els materials van canviant, i com l’ús que es va fer durant una llarguíssima època del llautó o del ferro, ara estarien completament prohibits per les restrictives legislacions protectores de la infància. Veurem també com la fusta, l’acer i el cartró es van combinant fins que el plàstic omnipresent comença a substituir aquells nobles materials. La part dedicada al Mecano, que tan bé il·lustra la mentalitat mecanicista i constructora de la primera gran revolució industrial, ens meravella als ulls d’avui, per la seva ingenuïtat que ens parla d’un món sòlid i segur, avui completament diluït pel triomf de la velocitat, la física quàntica, l'electrònica i els nous sistemes de comunicació i transport. Un joc, el del Mecano, el qual els de la meva generació encara hi jugàvem de petits.

El temps lent dels viatges transatlàntics en vaixell es reflecteix en aquests jocs que necessiten una pulsió tranquil·la, com els cavalls de cartró que permeten cavalcar amb la imaginació, o els teatrins de fusta i paper, que requereixen hores de muntatge i ús, tan lluny dels rapidíssim jocs d’ordinador dels nens d’ara, cada vegada més miniaturats i veloços en les seves aplicacions als mòbils.

Pessebre miniatura en un televisor de joguet.

Totes aquestes reflexions ens venen quan anem seguint les diverses seccions del Museu. Impressionants són els tres retaules d’església fets per a “jugar a capellans”, amb els seus altars, ciris, sants, ornaments, més les figures dels oficiants i els escolans. Segurament fets pels nens que creixien  ja condicionats envers aquesta vocació.

Retaule.

Els teatrets de titelles exhibits són realment d’una gran qualitat, amb unes teresetes d’alt nivell que mostren els múltiples personatges de la tradició, sense escamotejar els més incòmodes per a l’actual correcció infantil, com són la Mort o els Diables de tota mena. Hi ha també autòmats, preciosos cotxes de llauna, miniatures que reprodueixen escenes domèstiques, com la fantàstica secció dedicada als quartos de bany. 

Un capítol apart el constitueix la paret dedicada a les pepes. N’hi ha de tota mida i condició, gegants i minúscules, i al centre d’aquest ric panell, brilla la composició feta per mostrar-nos la idea d’una “Clínica de Pepes”, aquests establiments tan importants i antigament tan necessaris, quan les juguetes es feien durar i les persones grans reciclaven les nines per oferir-les a les noves generacions que empenyien a casa. Avui, a penes en queden uns quants. En articles anteriors hem comptabilitzat alguns, com l’Hospital de Bonecas de Lisboa, o la Policlínica de Nines que encara existeix a Barcelona, de la que aviat ens en farem ressò. 

Potser el més interessant d’aquest Museu de sa Jugueta, tan ric de peces i èpoques, sigui el gust amb el que aquestes estan exposades. La refinada cura estètica en la tria i la composició dels conjunts li afegeix un alt valor artístic, que converteix la seva visita en un vertader plaer.

El Museu de la Porciúncula.

Si sortim de la ciutat en direcció a l’aeroport, tocant a la Platja de Palma, trobarem un important centre franciscà que consta d’una residència per a frares, una església, una escola i un museu. Es diu La Porciúncula. Un nom estrany pels profans, com ho va ser per a mi en un primer antuvi, però ben conegut pels entesos en les coses de l’Església, ja que ens diu que ens trobem en un important centre franciscà –la Porciúncula és el nom de la petita capella que hi ha al centre de la Basílica de Santa Maria dels Àngels, en la ‘frazione’ de Santa Maria degli Angeli, del municipi d’Assís, lloc on començà el moviment franciscà i on morí Sant Francesc–, el cor del qual és l’església Nostra Senyora dels Àngels de la Porciúncula, un edifici força espectacular de l’arquitectura religiosa contemporània, construïda entre 1964 i 1968, i promoguda per Fra Antoni Bauzà Gayà segons projecte de l’arquitecte Josep Ferragut Pou (1912-1968). 

Es tracta d’una obra força impactant, feta de formigó i ferro per a les nervadures, de vidre i plom pels vitralls, i de fusta i bronze per l’interior. De planta ovalada, configura un espai interior ampli i agradable, d’una sonoritat segons sembla exquisida –s’hi fan molts concerts–, majestuós però alegre i acollidor. 

La idea circular i l’altar situat quasi bé al centre, ens parla de l’esperit democràtic i igualitari del pensament franciscà. Però potser el més agradable i seductor sigui la llum tamisada pels grans vitralls que quasi bé envolten les parets i part del sostre del temple: dissenyades per Juan. B. Castro i fabricades per la casa Vidrierías del Arte, de Bilbao, constitueixen una superfície lluminosa de 600 metres quadrats amb una temàtica figurativa típicament franciscana: el germà sol, la germana aigua, la germana terra, les plantes, la Mort, Dante Alighieri, la lluna i les estrelles, l’aire, el vent, el germà foc, Ramon Llull... Una vertadera simfonia simbòlica i lumínica de l’univers cristià vist sota la mirada de Sant Francesc. Dóna gust seure en un dels seients de fusta del cor i deixar-se embolcallar per aquesta barreja de llum, colors i símbols, que ens situen al cor d’un univers profundament proper i mediterrani. 

Però allò que a nosaltres més en excita, en quant a titellaires i ‘flaneurs’ de les singularitats objectuals i de la figuració desdoblada per extensió, és sens dubte el Museu. Un museu constituït a la manera dels d’abans, és a dir, per una acumulació de peces reunides per l’atzar i per l’afany col·leccionista, i ordenades segons criteris generals de les ciències humanístiques. Definit com museu arqueològic, etnològic i numismàtic, entenent aquests adjectius en el seu sentit més ampli, es pot dir que en ell hi cap tot. El pinyol del museu està format per tres sales on s’hi reuneixen unes vint mil peces, algunes d’un gran valor, obra d'una tasca de recerca i de catalogació de Fra Joan Llabrés Ramis, autor del llibre ‘Els nostres arts i oficis d'antany’. 

Fundat el 1971, hi destaquen la col·lecció d’àmfores, les troballes arqueològiques de diferents jaciments de l’illa, com el de Ca na Vidriera, ceràmica popular com els siurells o els santets de fang policromat, les pedres de llançament per a les fones, l’arma per excel·lència de l’illa en els temps antics, així com estris relacionats amb els diferents oficis tradicionals. Jo distingiria, però, algunes peces que ens van semblar força singulars: per exemple, un cap reduït de la tribu dels Shuar, més coneguts amb el nom de Jíbars, de determinades zones de l’Amazònia i que es troba en una campana de vidre. 

Expressió d’una manera exòtica, altament possessiva però alhora clarivident d’entendre l’alteritat, els caps reduïts ens parlen de la fixació que hem tingut sempre per les cares i els caps dels altres, especialment dels nostres enemics, la possessió dels quals ens ajuda a completar la nostra identitat. El sentit màgic del ritual de reduir el cap d’una persona amb la que s’ha lluitat –i que per tant considerem radicalment diferent a nosaltres– significa admetre la necessitat de posseir la seva força, energia i identitat un cop mort. Una consideració en certa manera sofisticada si la comparem amb l’actual tendència de tractar els enemics, en la guerra contemporània, com zeros a l’esquerra mancats d’interès i als quals se’ls hi ha eliminat qualsevol dignitat humana. 

Una màscara africana de doble cara, com és freqüent trobar en les cultures animistes del centre del continent negre, s’afegeix al cap reduït com una mostra d’entendre la dualitat intrínseca de l’ànima humana. 

També ens va impressionar la vitrina tota ella dedicada a una extraordinària col·lecció de puros, el nombre i la originalitat dels quals crec que superen als reunits al Museu Marés de Barcelona –provenen potser dels infinits fons del senyor Frederic Marés o són fruit de la curiositat antropològica i fumadora de Fra Joan Llabrés Ramis?–. Un fons que denota una sistemàtica recerca de tot allò que de rar i diferent existeix en el món dels cigars i del noble tabac, en una etapa anterior a la de la banal tot i que a vegades graciosa cigarreta. La vitrina ens parla d’un esperit de cosmopolitisme obert i burgès, que durant llargs períodes dels segles XIX i XX va caracteritzar bona part de la civilització europea i mundial més avançada –la que podríem associar al pensament d’un Stefan Zweig, per posar un nom emblemàtic– i que la Segona Guerra Mundial i l’onada del consumisme posterior han eliminat del mapa. 

En consonància amb els puros, cal esmentar les vitrines dedicades a diverses col·leccions de bitllets de diferents monedes nacionals, d’una riquesa iconogràfica de gran valor, i que ens parlen dels llargs viatges en tren i en vaixell per països que avui a penes apareixen dibuixats al mapa. 

El Museu destaca, com també assenyalàvem del de sa Jugueta, per l’exquisit gust a l’hora de posar en harmonia aquest material tan bigarrat i dispar, amb composicions que adquireixen la categoria artística i antropològica d’un mena de ‘gabinet de curiositats’ universal i alhora del segle XX. Indica el desig del seu fundador, el frare Llabrés Ramis, d’obrir la mentalitat illenca dels alumnes de l’escola dels franciscans als grans horitzons mundials, cosa que sens dubte va aconseguir amb escreix.

Ara bé, al costat de les tres sales esmentades, pinyol essencial del Museu, el visitant que hi entra es veu obligat a travessar uns corredors que tenen  igualment funció expositiva. I quina va ser la nostra sorpresa en veure que la seva temàtica no era altra que una profunda reflexió sobre el fenomen turístic, l’element etnològic essencial que ha transformat, per a bé i per a mal, l’illa de Mallorca i les Balears. És a dir, que l’ull antropòleg de la Porciúncula compleix amb el requisit bàsic de qualsevol escola de pensament: conèixer-se a si mateix. Ja que això és el que fan els panells que mostren l’evolució del turisme a ses illes. 

Ens vam assabentar així que va ser Manuel Fraga qui va iniciar la companya per convertir Mallorca en el destí obligatori per als viatges de noces dels recent casats espanyols. Pas a pas, els panells expositius ens van conduint per la història moderna de la illa fins arribar a l’actualitat i mostrar la crua realitat d’un fenomen sense control, el turisme, avui la indústria més important del món, que posa en qüestió la sostenibilitat d’una societat petita com és la mallorquina. 

Aquesta mostra d’autoconsciència ens va impressionar per la intel·ligència que denotava el seu plantejament, purament expositiu, el qual generava les necessàries interrogacions sense haver-les d’explicitar, llevat de l’últim panell, que posava punt i final al diacrònic i dramàtic recorregut. Admirable!

Sa Llotja i els miralls de Rebecca Horn.

Volia conèixer aquest edifici emblemàtic de Palma, una joia gòtica dedicada a l’art del comerç –en efecte, un gran àngel custodi de la mercaderia es troba al timpà del portal major de la façana de llevant, damunt dels dos arcs units per un mainell (recomano la lectura de l’entrada a la Viquipèdia dedicada a aquest edifici,per la riquesa i l'exotisme del llenguatge tècnic emprat)–, obra de l’arquitecte i escultor mallorquí Guillem Sagrera (1426-1447), que va servir d’inspiració per a la llotja de València i d’altres edificis de la Corona d’Aragó, com part del Castel Nuovo de Nàpols, obra també de Guillem Sagrera. 

Però l’interès de la visita, ja prou condicionada per l’impacte potent de les tres naus de la mateixa alçària separades per aquelles sis columnes helicoïdals primes sense capitell, d’una bellesa espatarrant, va augmentar els seus enters en descobrir la instal·lació que hi havia de l’artista alemanya Rebecca Horn, feta expressament per a la Llotja, titulada “Cor en brases”. 

Un conjunt escultòric fet de llums, calaveres i miralls en moviment que proposa al visitant entrar en relació amb la seva dualitat interior, ‘entre el seu propi ser i l’ànima’, segons resa el text de l’artista. Miralls giratoris que mostren i projecten diferents imatges d’allò que tots som –calaveres extretes del subsòl de Nàpols, lloc on existeix encara el culte soterrani a les ànimes del purgatori–, i que al centre de l’espai projecte els curiosos que hi posen el cap a 25 metres d’alçada, en un desdoblament infinit de la realitat. 

La instal·lació es completa amb el so ambiental de Hayden Chisholm, que ha composat per a l’ocasió una banda sonora de música microtonal, segons explica el músic, creada per "les imatges mentals que li proporcionà l'espai com a diàleg de la veu musical amb l'obra", i que convida a "descobrir l'espai, escoltar la música, observar els miralls i contemplar allò que es veu". 

Una coincidència afortunada, aquesta exposició, amb el Festival de Teresetes, que tot i pertànyer a móns culturals diferents, comparteixen el mateix univers de la figura desdoblada, en el cas dels titelles per la manipulació dels ninots, de les imatges i de les ombres, en el cas de l’artista visual, per la multiplicació a través dels miralls que porten a la reflexió física i mental. 

La Seu, l’arbre dels sants i beats de Mallorca i la pol·linització turística.

Per acabar aquest passeig per la ciutat de Palma, no ens queda més remei que anar a la seva Catedral, font de meravelles artístiques inesgotables, no sols arquitectòniques, sinó també de creadors moderns i contemporanis, com són els penjolls ornamentals del genial Gaudí damunt l’altar major, d’una fantasia brillant i joiosa, o la no menys brillant intervenció del pintor Miquel Barceló, que dialoga amb l’arquitecte de Reus. 

Però ens detindrem nosaltres en una de les capelles on s’alça un curiós arbre de ferro, obra de Jaume Falconer i d’alt contingut simbòlic, amb set arrels en la part de sota, i set pisos de branques que configuren l’arbre superior, en disposició no simètrica per deixar en llibertat aquest espai de creixement. En l’arbre pengen trenta tres cercles: vint-i-nou amb el mateix diàmetre, corresponents als sants actuals i futurs (emtre ells hi ha Ramon Llull), i tres cercles més que coronen l’arbre i que representa la Santíssima Trinitat de Pare, Fill i Esperit Sant. Un cercle blanc a la base indica l’Eucaristia. 

L’obra, dotada de poca il·luminació i deixada una mica de banda, em va semblar una manera potent i sintètica d’expressar la realitat històrica i antropològica de les poblacions del món, dotades d’unes arrels i obrint-se a l’espai i al futur amb un cert ordre de la simbologia esotèrica, i a la manera dels arbres, aquests éssers intel·ligents que basen la seva reproducció en l’intercanvi pol·linitzador. Un futur fecund i pròsper, el del bosc mallorquí, si tenim en compte que el turisme, i especialment el que es deixa caure per quedar-se, no deixa de ser el corresponent humà al fenomen de la pol·linització vegetal -com el cas de Rebecca Horn, assídua de Pollença i admiradora de Ramon Llull, bé ens demostra. Curioses paradoxes de l’esdevenir...

Text de la presentació de 'Rutes de Putxinel·li' a Palma de Mallorca, de Gabriel Janer Manila

El passat dia 7 de maig, a les 20h, va tenir lloc a l'Escola Superior d'Art Dramàtic Illes Balears, a Palma de Mallorca, la presentació del llibre 'Rutes de Putxinel·li. Titelles i Ciutats d'Europa'. L'acte, inscrit dins de les activitats complementàries del Festival Internacional de Teatre de Teresetes, va ser conduït per l'escriptor Gabriel Janer Manila, referència intel·lectual de les Balears i un dels més profunds coneixedors del món del teatre popular i de titelles, tant de les illes com de tot Europa. Un verdader honor per a l'autor d'aquestes Rutes. S'ha de tenir en compte que Janer Manila va ser un gran defensor del tereseter Antoni Faidella, sent l'autor del pròleg que encapçala l'entranyable llibre sobre la vida d'Antoni Faidella escrit per la seva filla Joaquima i que es titula: 'Empentes i sotracs de la vida privada i artística d'Antoni Faidella Colea, creador dels Titelles Els Tres Tranquils'. Un llibre del que en aquestes Rutes n'haurem de parlar aviat.

Reproduïm a continuació el text que Janer Manila va escriure per a la presentació i que ens ha cedit per a ser publicat en aquest bloc. 

Gabriel Haner Manila i Toni Rumbau. Foto manu mielniezuk (Diari de Mallorca)

"Tenia deu anys quan vaig veure el primer espectacle de titelles, així comença el missatge que, per al dia mundial del titella, ha escrit Behrooz Gharibpour, prestigiós titellaire nascut al Kurdistan iranià. Tenia deu anys, ens diu, en descobrir la fascinació que provoquen aquestes figures de fusta i cartó, sovint cridaneres, disposades a barallar-se a garrotades. Després vaig pensar, diu, que des de fa segles fan servir la comèdia, el sarcasme i la burla amb la intenció de provocar un somriure sobre els llavis de milers de nins, paralitzats per la por, la guerra, la violència, la pobresa.

He de contar que tenia poc menys de deu anys quan vaig veure el primer espectacle de titelles. Fou l’horabaixa d’un dissabte d’octubre al meu poble del Pla de Mallorca. Perquè era el dia de la fira havia arribat un teatre ambulant. Era el teatre de fustes i lones d’Antoni Faidella que, vingut de Catalunya, recorria els pobles de l’illa alhora que fugia dels estralls de la dura postguerra. Joaquima Faidella, la seva filla, ha narrat els drames del petit teatre durant la guerra: la mort de la germana, en caure’ls una bomba sobre la barraca, la misèria i la fam que el menaren a fer espardenyes per encàrrec amb la lona del teatre... Podria dir que aquell dia també vaig descobrir la màgia dels pobres titelles, i una bellesa feta de poètiques diverses, de llenguatges poderosos. I vaig seguir les desventures del Pericu, el ball dels putxinel·lis, el joc de bastonades, les malifetes del dimoni...

Amb els anys he vist altres representacions i n’he viscut experiències seductores. Record ara uns espectacles de marionetes a la fira del Ram, a començaments dels anys cinquanta del segle passat, i al Principal de Palma, el gran teatre dels Piccoli di Podrecca, una companyia mítica que passà per Mallorca després de la Segona Gran Guerra de retorn a Itàlia des d’Amèrica, després d’anys d’exili.  He acudit a la crida dels teatres del món de Charleville-Méziers no sé quantes vegades i a aquella capital de les Ardennes  he format part del consell assessor del CIELJ, centre per a la investigació en el camp de literatura infantil i juvenil  vinculat a l’Institut International de la Marionette. En una ocasió, en plena guerra de Sarajevo, una de les companyies invitades havia d’arribar d’aquella ciutat bosniana i no li permetien sortir del país. Varen comparèixer el darrer dia i, finalment, pogueren mostrar el seu treball. Abans de començar, el director s’adreçà al públic i va dir: “Hem representat aquest espectacle en un país en guerra: l’hem portat a les escoles, als orfenats, als hospitals, als asils... Si ha aconseguit fer néixer un somriure en la mirada dels nins que l’han vist, ens donam per satisfets”. I em féu pensar en una escena d’ Els quatre-cents cops, de la pel·lícula de François Truffaut enregistrada al teatre de titelles dels jardins del Louxembourg de París: les mirades dels nins mentre assisteixen a la representació de Le petit chaperon rouge. No hi ha res més bell que la mirada d’un nin extasiat davant un espectacle de titelles. Vaig assistir a l’estrena de Mori el Merma, l’espectacle de Joan Baixas amb els ninots que Joan Miró havia construït, tot inspirant-se amb Ubú Roi, d’Alfred Jarry. He visitat els museus de Lisboa, de Torí, de Palerm... Podeu imaginar-vos l’emoció que em produeix tenir a les mans el llibre de Toni Rumbau que em retorna a aquells indrets –terra de meravelles-, on he gaudit de la màgia dels putxinel·lis. De fer i desfer senders de putxinel·lis, es deia el llibre, quasi un poemari, en què Joan Baixas contava la seva experiència de titellaire. Joan Brossa, el poeta, el mag, hi deia: “On que actuïn, Pierrot i Colombina fan malbé les mentides, i la comèdia s’inflama encara que els ulls dels titelles siguin botons”. Milers de titelles... amb l’esperança de provocar un somriure.

Toni Rumbau i Gabriel Janer Manila. Fotografia de Giulia Poltronieri.

Llegir el llibre de Toni Rumbau Rutes de Putxinel·li és com travessar a l’altre banda del mirall i trobar-te amb la gran família dels Putxinel·lis. De la mà de l’autor aniràs de ciutat en ciutat, des de Lyon a Lisboa, des de Nàpols a Damasc, des de Praga a Granada... I et deixaràs fascinar perquè miraràs a través dels seus ulls la gran meravella dels titelles, el món fascinant dels titelles populars que habiten o habitaren a aquelles grans ciutats. Personatges que constitueixen mites petits, del carrer perquè són del poble, perquè són lliures, però arrelats en els teixits de les ciutats, lligats al fil de la vida, com aquesta marioneta del museu de Palerm que apareix a la portada del llibre.

Toni Rumbau, conegut titellaire, fundador de la companyia La Fanfarra (1976), del Teatre Malic (1984-2002), ens ofereix un llibre admirable, vigorós, fruit de la saviesa i de l’entusiasme. Diu, tot just a les primeres línies: “Una ombra m’ha acompanyat durant aquestes Rutes: la d’en Putxinel·li. Un titella que és d’aquí, de Barcelona, però que és també de cada lloc on hem anat. L’ombra d’una veu, d’una idea i d’una ànima polimorfa i contradictòria però plena de foc. Una ànima, per tant, explosiva, carregada d’energia i d’una vitalitat inesgotable. Hem viatjat junts i hem xerrat pels descosits als bars i a les tavernes. Però també m’ha acompanyat en els llargs silencis de les ciutats, quan els carrers es tanquen i t’obliguen a romandre en el buit. Llavors, Putxinel·li destaca per la seva condició buida: és un zero que et fa companyia, i quan més zero és, més t’acompanya, i més coses et fa comprendre”.

I, poc més endavant, en la presentació, diu:

“Per fi apareixen. Ninots de fusta plens de vida que parlen amb veu estrident. Els espectadors s’hi senten reflectits i esclaten les rialles. Parlen alt i fort, i diuen disbarats al costat de veritats com a punys. La gentada, amb les quatre monedes que es treuen de les butxaques, recompensa la veu que ha dilatat el temps i els ha obert un espai, el suficient per trencar l’ordre de les correccions socials i per omplir la plaça de gestos, idees i sensacions: fragments desdibuixats però reals de les seves pròpies vides”.

“A les places i als mercats d’Europa, durant segles s’han obert aquests espais on es donava una mercaderia que els titellaires portaven de ciutat en ciutat. En el seu recorregut, recollien les històries que després oferiran als públics diversos, històries que altres titellaires al seu torn pescaven al vol i oferien a les clienteles d’altres països”

La comunicació oral. La ficció transita a través d’una veu.

Drac de na Coca, Ajuntament de Palma

El llibre, us ho assegur, és ple de moments màgics. A Lisboa amb don Roberto, i Camöes, i Pessoa, i la revolució dels clavells, i el vinho verde... I a Nàpols. “Aquí va néixer Pulcinella”, se’ns diu. I el culte a les ànimes del purgatori. Sota l’asfalt i les llambordes de la ciutat, les clavegueres són plenes d’ànimes. Si les escoltes, potser et diran el número que serà premiat a la rifa de Nadal. Pulcinella resa a  San Genaro. I sirenes. I el museu d’Acerra, al nord de la ciutat.

Seguim en terra de volcans. L’Etna, el major volcà en actiu d’Europa. A Palerm, el Museu Internacional de la Marioneta. Conec aquest museu i l’estada que hi fa Toni Rumbau, contada al llibre, torna a produir-me la fascinació que em produí quan vaig visitar-lo.

I Venècia: La màscara de Pantalone, el vell avariciós i doner, ric i poderós, figura ridícula de la Comèdia de l’Art que vol casar-se amb Colombina, jove i bella. Mai no oblidaré una representació d’ Arlecchino servitore di dui padroni que vaig veure representat pel Piccolo de Milano en una placeta de Venècia, entre canals. La direcció era de Giorgio Strehler i interpretava l’arlequí Ferruccio Soleri.

El viatge de Toni Rumbau ens mena a Praga, als vells teatres de titelles de Bohèmia, sovint itinerants. A Copenhaguen, a Bucarest, a Munic, a Amsterdam, Londres, París, Lió, Barcelona –Vergés, Tozer, Anglés, Didó-, a Madrid i les fascinants teories de Gonzalo Cañas sobre l’evolució de Don Cristóbal: “Las malas palabras adquieren ingenuidad y frescura dichas por muñecos que miman el encanto de esta viejísima farsa rural. Llenemos el teatro de espigas frescas, debajo de las cuales vayan palabrotas que luchen en la escena con el tedio y la vulgaridad a que la tenemos condenada, y saludemos hoy en la “Tanumba” a don Cristóbal el andaluz, primo del Bululú gallego y cuñado de la tía Norica de Cádiz; hermano de Monsieur Guiñol, de París, y tío de don Arlequín, de Bérgamo, como a uno de los personajes donde sigue pura la vieja esencia del teatro”. Federico García Lorca Retablillo de Don Cristóbal.

I, després d’Europa, Istambul, Beirut, Damasc, El Caire...

Figuretes articulades construïdes per Antoni Faidella. Museu de sa Jugueta, Palma.

Passen les pàgines i els llenguatges dels titelles arriben a corprendre’ns. Mentre llegim el llibre ens hem construït un imaginari que inquieta fet de ciutats i personatges enigmàtics. Construïts amb materials pobres, efímers. Us recordau de l’inici del Pinocchio? Hi havia una vegada... / Un rei...?, dram tot d’una els meus petits lectors. / No, estimats, us haveu equivocat, aquesta vegada no era un rei. Aquesta vegada era un tros de fusta. Un tros de fusta que havien de cremar. Pinocchio ens anuncia que de qualsevol cosa, inservible i inútil, se’n pot treure un inesperat prodigi.

Paga la pena de llegir en profunditat aquest llibre, i detenir-nos a cada lloc i admirar-nos de cada personatge, de les seves múltiples metamorfosis.

Llegiu aquest llibre i viatjau a les ciutats de què parla. Trescau-les amb afany, les Rutes de Putxinel·li. Els camins són diversos i a vegades es perden en un bosc espès, en un mar tumultuós. Son un viatge a l’interior de l’antiga saviesa, a l’emoció de veure que els homes i les dones s’enamoren, es barallen, s’alegren, s’inquieten, es peguen bastonades o es canten corrandes d’amor. Un viatge a l’imaginari de les ciutats de les quals, tot fent camí, Toni Rumbau ha extret la metàfora de la condició humana, de l’home tanmateix manipulat per mitjà d’uns fils invisibles.

Ens hi diu que en totes les cultures el titella ha condensat els interrogants que fonamenten l’existència humana: l’origen de la vida, sobre la mort, sobre les relacions entre el visible i l’invisible.

legiu aquest llibre. Us hi divertireu. I fareu al costat de Putxinel·li el camí que mena als territoris de la imaginació."