El Mosaic Ibèric. Festes, tradicions, sants, titelles i altres rareses.

Nou projecte en curs.

Texto en castellano
Veure tots els articles del  Mosaic Ibèric en aquest bloc
Articles relacionats amb el Mosaic Ibèric publicats a Putxinel·li

Gegants vells d'Olot. Museu dels Sants.

La Península Ibèrica constitueix, per a qui li agraden aquestes coses, un paradís insòlit i una esplèndida reserva natural.  A quines coses em refereixo? Doncs als titelles, a la imatgeria animada i popular, al món dels gegants i de les bèsties de foc, a les arcaiques i nombroses tradicions de màscares que encara existeixen, a les festes singulars de caire excèntric, fins als mateixos pessebres, privats o públics, estàtics o animats. En efecte, a pocs llocs del món es conserven una tal quantitat d'ocurrències populars, d'arrels centenàries o simplement acabades d'arribar o d'inventar-se, que tenen a veure amb el món de la festa i de les imatges, i que compten amb una participació tan massiva de gent, local i de fora.  Una reserva que podríem dir protegida no sols per la vitalitat espontània i popular de la que gaudeix, sinó també per un interès de caire estratègic de les administracions en recolzar-la, en constituir tota una fenomenologia sociològica que potencia i es combina perfectament amb el turisme, la nostra indústria principal.

Sants per vestir. Museu de Sant Roc, de Lisboa.

A la vegada, l'altra característica notòria d'aquesta reserva és la seva extrema diversitat: a cada racó es fan coses diferents, tothom clama per l'originalitat de les seves festes, imatges i tradicions, siguin centenàries o de fa dos dies. La diversitat és clau per explicar el fenomen. Permet a cada localitat distingir-se, proclamar uns trets peculiars d'identitat, siguin reals o ficticis, a vegades absolutament fora de context, cosa però que no li treu valor sinó a l'inrevés, li afegeix. Sens dubte té a veure això amb la dinàmica històrica peninsular i especialment amb la hispànica, que sempre s'ha caracteritzat per aquesta tendència tan arrelada de voler les parts distingir-se del tot, siguin les comarques en relació a les regions, els pobles respecte a les ciutats, o les comunitats autònomes, en les últimes dècades, en oposició al poder central o en competitivitat entre elles o amb el món sencer. 

Objectes a la Feria de Ladra de Lisboa.

Una dinàmica que ha anat clarament a favor del fenomen festiu i popular, el qual ha trobat com qui diu el seu humus perfecte per arrelar, florir i créixer. El resultat és el Mosaic Ibèric: un mosaic curiós, bellugadís i ple de color, carregat de sinèrgies i de contradiccions, una verdadera xarxa de trets comuns i diversos que es creuen, es combinen i es separen per a l'alegria de tothom, i el desesper d'uns quants, que voldrien més homogeneïtat i més rigor seriós pel que fa a l'esplai i l'esbargiment dels ciutadans. Però la paradoxa de tot plegat és que en el conreu del mosaic, hi participen totes les instàncies socials de la Península, siguin populars o elitistes, riques o pobres, d'esquerres o de dretes, sigui l'Església, l'Exèrcit, la societat civil, el cos de policia o la Guàrdia Civil. A Portugal passa el mateix, potser amb menys furor exhibicionista, com si la franja occidental de la Península gaudís d'una àuria de temperament que llima els excessos i potencia el pudor. Però tot i la suavitat dels perfils, el paisatge registre la mateixa frenètica i variada densitat de festes, costums i curiositats folklòriques. Un denominador comú ibèric que troba, en aquesta tendència irreprimible a la impostació local, un dels seus trets més singulars, curiosos i atractius. 

Pessebre Barroc de Laguardia, Vitoria.

L'altre tret que dona forma i volum al Mosaic és la geografia. La realitat peninsular és perfecte per establir el marc d'aquesta diversitat turbulenta, la cotilla que no deixa a les parts fugir per molt que vulguin, que pressiona l'efervescència interior a través del mar a les costes, i de les muntanyes pirinenques en l'istme que ens separa de França. Una realitat geogràfica que configura les àries i les regions naturals, amb les cadenes muntanyoses que les separen i amb els rius que les creuen i uneixen. La seva forma peninsular permet també establir unes dinàmiques psicològiques clares: les provocades per la proximitat del mar o pel seu allunyament. Dues dinàmiques espirituals quasi bé oposades, condicionades per la geografia i el mar: la perifèrica i la central. 

Totes aquestes característiques es superposen i creen la complexitat extraordinària del Mosaic Ibèric. Aquest encotillament geogràfic format pel mar i el Pirineu, fa que es pugui parlar d'un espai obert però 'tancat', en el sentit teatral de les seves dinàmiques d'impostació, de manera que el mosaic sencer es converteix en una mena de gran teatre en el que l'acció dramàtica, en comptes d'estirar-se en el temps, com normalment ocorre, s'expandeix en l'espai. Cosa que explica aquesta excitació que senten alguns turistes sensibles quan entren al país per carretera per alguns dels ports pirinencs, ja que saben que a cada racó que s'aturin, els espera una escena diferent d'una gran representació que no té ni final ni començament, però que els entusiasme d'allò més. Clar que a vegades hi ha vaga d'actors, o es fonen els ploms i els focus no funcionen, o les tarimes, els decorats i els vestuaris simplement s'han cremat o no estan encara a punt, però si la representació falla en un punt, i el turista té prous energies per ser tossut, en trobarà de seguida una altra ben a prop, de manera que mai la decepció triomfa sobre el gaudi. 

Finestra  de Melisendra. Palau de la Aljafería, Saragossa.

 Vull aclarir que aquesta teatralització del mosaic no sempre és activa. La major part de l'any és passiva i s'expressa a través de l'arquitectura, l'urbanisme dels barris vells, els museus i allò que mana el calendari. Una anticipació preciosa de la realitat ibèrica és el Poble Espanyol de Barcelona, una indicació molt precisa i honesta feta per uns arquitectes visionaris de per on anaven els trets del futur. En el seu moment va ser això, una visió premonitòria feta des del marc adequat: una Exposició Universal, la del 1929. Per això el present sempre ha posat problemes a l'actual Poble Espanyol, convertit en una arqueologia del fenomen turístic, que només interessa als especialistes i historiadors d'aquesta indústria: allò que volia ser el Poble Espanyol el 1929, ara ho són totes les ciutats del país, per no dir del món, de manera que els turistes no necessiten pujar a la muntanya de Montjuic per trobar-hi allò que volen trobar: ho tenen a qualsevol cantonada del seu hotel, siguin a la ciutat que siguin.

Teatralització del Mosaic que no s'ha de veure com un defecte ni com un fet que s'hagi de menysprear, sinó tot al contrari, un element més que intervé en la coloració del conjunt, sense que condicioni en absolut el normal desenvolupament de les festes ni dels diferents ritus col·lectius de la ciutadania. Una constatació nostra que s'explica per la mirada aèria i de conjunt que estem donant al Mosaic Ibèric des d'aquesta introducció. 

Ninot del Museu de les Fogueres d'Alacant.

Perquè la veritat és que la població ibèrica acudeix als seus actes participatius sense manies i sense timideses. No importa que hi hagi gent de fora o que part del públic sigui estranger, al contrari, sempre seran benvinguts, ja que inconscientment signifiquen més entrades venudes i més caixa a les botigues. I una oportunitat fantàstica d'amplificar els fets i els actes exhibits. Exemples notoris són la Setmana Santa a Andalusia, d'un èxit local i mundial sense parió, o la de Calanda, amb els seus arcaics tambors, que desperten l'admiració de mig món. O les mateixes Falles de València. I així tantes altres cites del calendari. Per això es pot dir que la Península constitueix un cas excepcional de vibració popular i colorit festiu, gens disminuït pel turisme, ans el contrari, excitat per ell, però sense que l'acabi de condicionar del tot. Simplement, l'element local guanya en cosmopolitisme i la impostació exhibicionista s'eleva pels núvols, això sí, per a l'alegria de tothom. 

La Tía Norica de Cádiz.

Cap a on ens porta el Mosaic Ibèric? Ho veurem a través de les pàgines, la recerca i els articles d'aquest projecte, en els que intentarem mostrar aquesta vitalitat compartida que surt del concret de cada lloc, traçant línies de relació i d'oposició, de complementarietat, o d'exaltació de la seva singularitat excèntrica, traslladant-nos a temps diferents i a realitats arcaiques en alguns casos. El resultat prendrà segurament forma de llibre, seguint la pauta que ja vam iniciar amb Rutes de Putxinel·li.

D'entrada, una evidència: a través de la seva exaltació, triomfa la varietat. Aquesta és la gran riquesa del Mosaic, de la que viuen els seus habitants -i que enamora als visitants. Un beuratge del que aquestes pàgines en volen beure, sense posar límits ni cap ordre al conjunt, deixant que la meravella ens captivi, el disbarat ens exciti i la geografia ens transporti. Com els viatges que es feien abans en carruatge però sense carro ni cavalls, ben pujats al tren i als autobusos de línia, o en vaixell quan hem d'anar a alguna illa. 

Si ens vols acompanyar, lector, seràs molt benvingut.